Un cercador és algú que busca, no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament sap què és el que està buscant, és simplement algú per qui la seva vida és una recerca.
Un dia, el cercador va sentir que havia d'anar cap a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós a aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut d'un mateix, així que va deixar tot i va partir.
Després de dos dies de marxa pels polsosos camins va albirar, al lluny, Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, un pujol a la dreta de la sendera li va cridar molt l'atenció.
Estava tapizada d'un verd meravellós i hi havia un munt d'arbres, ocells i flors encantadores; l'envoltava per complet una espècie de tanca petita de fusta llustrada.
Una portella de bronze el convidà a entrar. De sobte, va sentir que oblidava el poble i va sucumbir davant la temptació de descansar un moment en aquell lloc. El cercador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes a l'atzar, entre els arbres.
Va deixar que els seus ulls es posessin com a papallones en cada detall d'aquell paradís multicolor. Els seus ulls eren els de un cercador, i potser per això va descobrir, sobre una de les pedres, aquella inscripció…
Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies es va esglaiar una mica en adonar-se que aquella pedra no era simplement una pedra, era una làpida.
Va sentir pena en pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquell lloc. Mirant al seu al voltant l'home es va adonar que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va acostar a llegir-la, deia: Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes.
El cercador es va sentir terriblement commocionat. Aquest bell lloc era un cementiri i cada pedra, una tomba. Una per una, va començar a llegir les làpides. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort.
Però el que de debò el va espantar va ser comprovar que el que més temps havia viscut sobrepassava amb prou feines els 11 anys… Embargat per un dolor terrible es va asseure i es va posar a plorar.
El cuidador del cementiri, passava per allà i es va acostar. El va observar plorar per una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.
– No, cap familiar - va dir el cercador- Què passa amb aquest poble?, Quina cosa tan terrible hi ha en aquesta ciutat? Perquè tants nens morts enterrats en aquest lloc? Quina és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent? Què els ha obligat a construir un cementiri de nens?
L'ancià va somriure i va dir:
– Tranquil·litzi's, no hi ha tal maledicció, el que passa és que aquí tenim un vell costum. Li explicaré:
-Quan un jove compleix quinze anys els seus pares li regalen una llibreta, com aquesta que tinc aquí, penjant del coll, i és tradició entre nosaltres que a partir d'aquell moment, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i ho anota en ella:
A l'esquerra, quin va ser el gaudi i a la dreta, quant temps va durar.
- Va conèixer a la seva núvia, i es va enamorar d'ella. Quant temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la? una setmana?, dos?, tres setmanes i mitja?
- I després, l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó, quant va durar? el minut i mitjà del petó?, dos dies?, una setmana?
- i l'embaràs o el naixement del primer fill?
- i el casament dels amics?
- i el viatge més desitjat?
- i la trobada amb el germà que tornà d'un país llunyà?
- Quant temps va durar el gaudir d'aquestes situacions? hores?, dies?
Així anem anotant en la llibreta cada moment que gaudim
Quan algú es mor, és el nostre costum, obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudi, per escriure-ho sobre la seva tomba, perquè aquest és, per a nosaltres, l'únic i veritable temps viscut.
"Cuentos para Pensar" de Jorge Bucay
Posted in: Contes
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari