Selecciona Idioma

dimarts, 14 de maig de 2013

Nit obscura

Moltes persones que s'inicien en Reiki passen per un o diversos períodes en els quals perden l'interès pel que estan fent, sofreixen “baixades” en l'estat d'ànim i en alguns casos abandonen la pràctica.

Normalment els dubtes de si “paga la pena” o “que hi ha de debò en tot això?” sorgeixen com més alt és el grau de Reiki.

Se'ns posa a prova?, però… Qui ens posa a prova sinó nosaltres mateixos?

Què és el que pot ocasionar aquesta “nit obscura”?

De vegades la mateixa responsabilitat és el que ocasiona la pèrdua de fe en Reiki: el desig d'estar millor preparat fa que es busqui formació complementària perdent la confiança en el sistema après.
 
La diversitat de cursos de creixement i treball energètic que existeixen actualment fan dubtar de si els que els imparteixen estan suficientment preparats, o si l'única cosa que fan és aprofitar la necessitat dels altres. 

Una altra raó pot ser per que s'ha assolit un grau superior sense fer el treball necessari i el resultat no és l'esperat. 

L'excés de coneixement també pot fer perillar la fe en el que estem fent, per la seva senzillesa. 

Arribar al Mestratge, el grau més elevat en el treball de Reiki i no sentir-se un il·luminat també pot fer trontollar a qualsevol.

Molta gent se m'apropa a la recerca d'una vareta màgica, que tothom te, però que no se n'adona, i que cal mantenir activa per què funcioni; altres només tenen curiositat per saber què faig, però el pitjor és la quantitat tan elevada de persones que han estat víctimes d'unes altres, per ignorància, o no, o de la seva pròpia impaciència.

Però què fer per no perdre l'alegria, la il·lusió i la fe en el que estic fent?, em passo la vida animant als altres i alguns m'animen a mi involuntàriament veient els resultats en ells mateixos, però en molts, moltíssims casos, descobreixo que sota l'aparença de la bona fe s'amaguen altres motivacions.

Evidentment cadascun ha de caminar el seu propi camí, però tot i així algunes vegades m'entren ganes d'abandonar el meu.

Aquests períodes de “nit obscura de l'ànima”, no són ni més ni menys que períodes de crisis.

Poden durar dies, setmanes i fins i tot mesos, però com tot en aquesta vida passa.

Vaig llegir un text que em va agradar molt, deia més o menys així:

"Observa el cel, de vegades els núvols tapen el sol, però tard o d'hora segueixen el seu camí i desapareixen".

Els problemes són com els núvols, es mouen igual que ells, i tard o d'hora tornem a veure el sol.

Els núvols es mouen, les crisis passen, les ferides es guareixen…

“Això també passarà” i mentrestant com puc ajudar-me? 
  • Canvio “el meu” dolor per “el” dolor. 
  • Quan el pensament negatiu s'apodera de la meva ment procuro pensar ”tinc aquest sentiment però jo no sóc el sentiment” “Jo sóc un ésser de llum”, o … “Jo sóc una part de la totalitat de l'Univers” 
  • Els sentiments difícils flueixen a través de mi com a núvols movent-se en el cel.
  • Procuro distreure'm amb alguna activitat i em fico al llit amb la idea que demà un nou dia arribarà, i la meva nit s'il·luminarà amb el nou clarejar. 
Quan la crisi ha passat haig d'analitzar, quin creixement i quins coneixements em queden?

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Twitter Delicious Facebook Digg Stumbleupon Favorites More