Un gran mestre i un guardià compartien l'administració d'un monestir. Un dia el guardià va morir i calia substituir-lo. Aleshores el gran mestre va reunir a tots els seus deixebles per escollir al que tindria l'honor de treballar directament al seu costat.
-Vaig a plantejar-vos un problema -els va dir-, i aquell que el resolgui primer serà el nou guardià del temple.
Acabat el seu curt discurs, va col·locar un tamboret enmig de la sala i damunt hi va posar un florer de finíssima porcellana de gran valor, amb una bella rosa vermella en el seu interior.
-Aquest és el problema -va dir el gran mestre.
Els deixebles van contemplar perplexs i extasiats el que veien; els dissenys sofisticats i rars de la porcellana, la frescor i elegància de la flor, la seva bellesa i olor. Però, què representava tot allò?, què fer?, quin seria l'enigma?, i la seva solució?
Després d'alguns minuts ben llargs, un deixeble es va aixecar, va mirar al mestre, va mirar després als seus col·legues i caminant cap al florer el va aixecar entre les seves mans i llançant-ho al terra el va trencar.
-Tu ets el nou guardià -va dir el mestre.
En tornar l'alumne al seu lloc, el gran mestre va explicar:
-Jo vaig ser clar, vaig dir que vosaltres estàveu davant d'un problema i un problema és un problema; tant si pren la forma d'un florer meravellós, d'una porcellana exquisida i de molt valor, un amor que ja no té sentit, o un camí que precisa ser abandonat però que insistim a recórrer perquè ens dóna algun tipus de confort. No importa quan bell i fascinant sigui un problema, solament hi ha una forma de bregar amb ell: atacant-lo de front.
Posted in: Contes
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari