Dos germans

Quan el seu pare va morir, dos germans, anomenats Jacint i Rosend, van heretar les seves terres. Per obrar amb prudència les van dividir en parts iguals i cadascun es va dedicar a les tasques de cultiu del blat de moro.

Van passar els anys. Jacint es va casar i va tenir sis fills. Rosend va romandre solter. De vegades no podia dormir pensant alguna cosa que li preocupava. “No és just que aquestes terres estiguin dividides a la meitat. Jacint té sis fills que ha d'alimentar, vestir i educar. Jo no tinc família. Ell necessita més blat de moro que jo.”

D'aquesta manera, una matinada va decidir anar al seu propi dipòsit. Va prendre quatre pesats sacs i carregant-los, va travessar el pujol que separava el seu ranxo del de Jacint. Va entrar d'amagat al dipòsit d'aquest i allí els va deixar. Rosend va tornar a la seva casa pensant, feliç, que els seus nebots estarien millor. Va dormir profundament.

Per aquells dies Jacint també estava preocupat: “No és just que aquestes terres estiguin dividides a la meitat. Rosend no té família. Quan jo arribi a vell els meus sis fills ens cuidaran a mi i a la meva esposa. Però a ell qui l'alimentarà? Hauria de tenir més blat de moro que jo per viure tranquil en la seva vellesa, pensava.

D'aquesta manera, en la mateixa matinada, però a una hora diferent, va agafar quatre sacs de blat de moro. Carregant-los, els va portar i els va deixar en el dipòsit de Rosend. Va tornar a casa seva pensant, feliç, que el seu germà estaria millor. Va dormir profundament.

L'endemà l'un i l'altre van quedar sorpresos en comprovar que tenien la mateixa quantitat de blat de moro que la nit anterior. Cadascun, pel seu costat, va pensar: “tal vegada no vaig portar la quantitat que vaig suposar. Aquesta nit portaré més.” I així ho van fer aquella matinada.

Quan va sortir el sol es van sentir més perplexos que abans doncs van trobar la mateixa quantitat de sempre, ni un sac menys. “Què està passant?” es deia cadascun “Per ventura ho vaig somiar?”. Decidit a no caure en al mateixa situació Rosend va omplir un petit carro amb dotze sacs. Jacint va fer el mateix. Amb dificultats, van anar tirant d'ell pel pujol, abans d'apuntar l'alba.

Cadascun pujava pel seu costat del pujol. Quan Rosend es trobava gairebé en el cim va aconseguir a veure una silueta sota la llum de la Lluna, que venia de l'altra direcció. A Jacint li va passar el mateix De qui podria tractar-se? Era, tal vegada, un lladre?

Quan els dos germans es van reconèixer van entendre què havia passat. Durant les nits anteriors només havien estat intercanviant sacs de blat de moro entre un dipòsit i un altre. Sense dir ni una paraula van deixar les seves càrregues a un costat i es van donar una llarga i forta abraçada.

Adaptació d'un conte jueu

Posted in: Contes