Hem de tenir en compte les paraules que diem habitualment i de com ens afecten, tant a nosaltres mateixos com a l'entorn.
La paraula és vibració i el pensament és vibració; ressonem amb la vibració que emetem, atraiem situacions i persones amb la mateixa vibració, és per aquesta raó que potser caldria analitzar algunes de les paraules que utilitzem normalment.
És en aquest context que analitzem el perdó. El perdó es relaciona amb la culpa, principalment per l'educació que hem rebut la majoria de nosaltres o que es troba en l'inconscient col·lectiu.
Quan jo perdono a algú que m'ha ferit, és perquè el considero culpable, però qui sóc jo per perdonar a algú?, i si perdono automàticament assumeixo una posició superior, potser de forma involuntària, però l'assumeixo.
Puc acceptar que m'han ferit, puc acceptar que em sento ofès, però acceptar en aquest cas és el mateix, considerar a l'altre, a la situació, o a mi mateix culpable, però a més amb resignació.
Si en lloc de perdonar o acceptar senzillament “reconec” la situació tal qual, la cosa canvia. Reconec que m'he sentit ferit, reconec que m'han dit o m'han fet coses que no m'agraden, reconec que els altres, o potser jo mateix, no hem actuat en funció dels meus propis valors.
Hi ha persones que necessiten ser perdonades per sentir-se millor, però per això estan les forces supremes de l'univers. Si els donem als altres un poder que no els correspon, estem interferint en el seu propi creixement i si perseguim el seu penediment estem actuant egoistament per minimitzar el nostre propi dolor.
Aquesta és una llegenda japonesa magnífica i que fa reflexionar:
Hi havia una vegada en l'antic Japó, un vell Samurai, ja retirat, que es dedicava a ensenyar l'art de la meditació als seus joves alumnes. Malgrat la seva avançada edat, corria la llegenda que encara era capaç de derrotar a qualsevol adversari.
Un dia va aparèixer per allà un guerrer amb fama de ser el millor en el seu gènere. Era conegut per la seva manca d'escrúpols i per ser un especialista en la tècnica de la provocació. Aquest guerrer sempre esperava que el seu adversari fes el primer moviment i després, amb una intel·ligència privilegiada per a captar els errors del contrari, atacava a una velocitat fulminant. Mai havia perdut un combat.
Coneixedor de la fama del vell Samurai, era allà per a derrotar-ho i així augmentar la seva fama d'invencible. El vell va acceptar el repte i es van veure en la plaça pública amb tots els alumnes i la gent del lloc.
El jove va començar a insultar al vell mestre. Li va escopir, li va tirar pedres, el va ofendre amb tota mena de menyspreus a ell, els seus familiars i avantpassats. Durant diverses hores va fer de tot per a provocar-ho, però el vell mestre va romandre impassible. Al final de la tarda, exhaust i humiliat, el jove guerrer es va retirar.
Els deixebles van córrer cap al seu mestre i li van preguntar com havia suportat tanta indignitat de manera covarda sense treure la seva espasa, assumint el risc de ser vençut.
- Si algú et fa un regal i tu no l'acceptes, a qui pertany aquest regal? -va preguntar el Samurai-
- A qui va intentar lliurar-ho -va respondre un deixeble-
- Dons el mateix val per a la ràbia, la ira, els insults i l'enveja -va dir el mestre- quan no són acceptats continuen pertanyent a qui els portava.
Posted in: Reflexions
