Quantes coses no vam fer o no vam dir...
La meva àvia va passar els últims anys de la seva vida en una cadira de rodes i això va ser el que em va fer “despertar”. Tots els dies anava a veure-la en sortir del treball i ella m'esperava amb un gran somriure en els llavis, sempre alegre. Els caps de setmana anàvem a passejar, ens assèiem en un cafè i parlàvem. Ella m'explicava coses del seu passat, les coses que va fer, els seus amors, els seus anhels….
A poc a poc em vaig anar adonant que no en sabia gaire de la resta de la meva família, de la meva altra àvia, dels meus pares… . Em van ensenyar a valer-me en la vida, però no em van parlar prou d'ells mateixos, o si ho van fer no els vaig escoltar com calia, doncs en aquell moment era més important el meu món que el seu, sense tenir en compte que el seu era també el meu.
Bé, potser aquest any sigui el moment de fer alguna cosa sobre aquest tema, el més aviat possible, ja que no se sap el que la vida ens te preparat.
Sé que els meus fills no tenen prou temps per escoltar histories; en aquest moment també és més important el seu món que el meu, però per si algun dia volen saber sobre mi, els hi puc deixar escrit. També el que recordi de la família, posar noms a les fotos, fer un arbre genealògic...
Només els que ja tenim una edat podem trobar sentit en aquesta reflexió, però si a algú més li ressona potser encara pot dedicar una mica de temps per parlar amb els seus éssers estimats i qui sap si també deixar aquest record als seus descendents.
Posted in: Meditacions
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari