Una sàvia i coneguda anècdota àrab diu que en una ocasió un Sultà va somiar que havia perdut totes les dents. Després de despertar, va manar a cridar a un endeví perquè interpretés el seu somni.
-Quina desgràcia, el meu senyor! -va exclamar l'endeví-, cada dent caiguda representa la pèrdua d'un parent de La vostra Majestat.
-Quina insolència! -va cridar el Sultà enfuriat-, com t'atreveixes a dir-me semblant cosa? Fora d'aquí!
Va cridar al seu guàrdia i va ordenar que li donessin cent fuetades. Més tard va ordenar que li portessin a un altre endeví i li va explicar el que havia somiat. Aquest, després d'escoltar al Sultà amb atenció, li va dir:
-Excels Senyor! Gran felicitat us ha estat reservada. El somni significa que sobreviureu a tots els vostres parents.
El semblant del Sultà es va il·luminar amb un gran somriure i va ordenar li donessin cent monedes d'or. Quan aquest sortia del palau, un dels cortesans li va dir admirat:
-No és possible!, la interpretació que heu fet del somni és la mateixa que el primer endeví. No entenc perquè al primer li va pagar amb cent fuetades i a tu amb cent monedes d'or.
-Recorda bé, amic meu -va respondre el segon endeví-, que tot depèn de la forma en el dir, un dels grans desafiaments de la humanitat és aprendre l'art de comunicar-se.
De la comunicació depèn, moltes vegades, la felicitat o la desgràcia, la pau o la guerra. Que la veritat ha de ser dita en qualsevol situació, d'això no hi ha dubte, però la forma com ha de ser comunicada és el que provoca en alguns casos, grans problemes.
La veritat pot comparar-se amb una pedra preciosa. Si la llancem contra el rostre d'algú, pot ferir, però si l'emboliquem en un delicat embalatge i l'oferim amb tendresa certament serà acceptada de grat.
Posted in: Contes
1 comentaris:
gracies per compartit aquest escrit.
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari